En resposta a un amic, en un xat:

El capitalisme necessita créixer exponencialment. Perquè en el seu format actual es basa en el crèdit. I per tornar el crèdit has de generar com a mínim un benefici d’un 2% de nova creació. I aquest 2% fa la pilota un 2% més gran. És una funció exponencial. Només decreix en crisis (on es destrueix part de l’actiu acumulat).

Aquesta és l’única raó, o la raó última, de per què no podem parar la lògica absurda de malversament dels recursos en la que estem instal·lats. Com tu ja saps, ningú pot baixar d’aquest carro, perquè l’aixafen. Si un país en solitari optés pel decreixement, seria fagocitat pels altres. És com la cursa armamentística entre USA i l’URSS de fa anys (i actualment amb la Xina, Rússia, etc.).

Però les bombolles exponencials arriben al seu límit. I peten. I si aquesta petés, doncs com al crack del 29, el “dany” podria ser més gran o més petit (de les crisis també en deriven conflictes, en el cas del 29, la 2a guerra mundial, que va destruir molt, i va permetre fer foc nou, aprofitant l’explotació cada cop més massiva del petroli.

El nostre problema ara no és que haguem passat de 500.000 elefants fa 25 anys a 30.000 (fes una regla de 3 amb tota la resta: boscos tropicals, biomassa de mamífers no ramaders, biodiversitat, etc.) sinó que hem despertat un monstre que ens assegura l’extinció: el canvi climàtic. I ho sabem en teoria (ciència dixit), però som incapaços de canviar les polítiques, perquè caldria abandonar el capitalisme i la competència entre països. Per això el gràfic d’emissions, etc. és el que és des de la primera cimera del clima fins ara (com si res hagués passat).