Avui a TVE i a Cat Ràdio han dit “que ahir havien bombardejat la central nuclear de Zaporíjia” (als titulars del TN) i que “els exèrcits russos i ucraïnesos s’acusen mútuament del bombardeig” al desplegament de les notícies.

Us imagineu quins serien els titulars i la mida de la lletra o l’extensió de la notícia si Rússia REALMENT estigués bombardejant una central nuclear (que posats a triar, en comptes de ser la que té sota el seu control i més propera, podria ser les que hi ha a prop de la frontera amb Polònia, o sigui les més allunyades a les fronteres russes, no?).

Bé, doncs si ho analitzem des del punt de vista de la professionalitat, de què serveix que davant de dugues hipòtesis, en tinguis una d’inversemblant, però un periodista, que ha estudiat una carrera universitària i en aquests dos mitjans es deu embutxacar entre 30 i 40 mil euros l’any, és a dir, que no és periodisme amateur d’un youtuber, li doni la mateixa credibilitat que la hipòtesi raonable simplement perquè “l’exèrcit ucraïnès ho afirma”. El mateix exèrcit que afirmava que el míssil caigut a Polònia era rus (i que també acrítica va ser esbombat per diversos telenotícies com el d’Antena 3).

Però, n’hi ha més. Perquè quan el suposat bombardeig del que sigui s’atribueix als russos, la culpabilitat s’explicita al titular? En aquest cas, en comptes de:

“Ahir hi va haver un bombardeig a la central nuclear de XXX”

tindríem (tenim):

“L’exèrcit RUS ha bombardejat la central nuclear de XXX”.

Aquesta manipulació, aquest esbiaix sistemàtic, que practiquen els nostres mitjans de comunicació (sí, també els públics, els que NO paguem per manipular-nos) no és un problema de manca de capacitat dels “professionals” que cobren feliçment la seva nòmina en aquests mitjans; és deguda a alguna cosa més.

I aquesta és la funció, que tothom que té poder coneix, d’“orientar” a l’opinió pública cap al partit de qui deté el poder.

I orientant-nos a pensar que els russos són la pesta, i els ucraïnesos són angelicals, a on anem a parar? Tindrem més fàcil la justificació d’una escalada bèl·lica que en última instància prengui la vida dels nostres fills (no els dels fills dels poderosos, que aquest, com el de l’exambaixador d’Ucraïna a Alemanya, un professional d’atiar el conflicte, viu a l’estranger perquè està estudiant, malgrat que les lleis ucraïneses ho prohibeixin). Els mitjans de comunicació europeus dels anys previs a la Gran Guerra (la I GM) també atiaven les animadversions mútues, al servei també dels interessos d’una elit. Hi van guanyar algo, les persones corrents, fins i tot les que van anar a la guerra de grat i convençudes de què volien combatre “el mal”. I els periodistes que van cobrar les seves nòmines manipulant a la seva opinió pública, poden estar-ne orgullosos? Algú en va passar comptes, amb ells o, sobretot, als poderosos que van propiciar l’extermini de milions de persones?

Periodistes del món, canvieu d’ofici! N’hi ha molts de dignes; la majoria. I valtros us guanyeu el pa fent mal a la societat a on creixeran els vostres fills, uns fills que potser aniran a una guerra, o que potser tindràs un món deteriorat climàticament, col·lapsat energèticament (això vol dir, també, econòmicament) perquè, entre altres coses, molts periodistes, cada dia, ens manipulaven amb una visió esbiaixada de la realitat, o posant els focus en temes menors i donant poc protagonisme a temes cabdals (com s’explica, sinó, que estem com estem quan ja al 1972 es va publicar “Els límits de creixement”?).

El que hauria de ser l’avantguarda de la societat, la garantia de què aquesta està informada i alerta dels perills que l’amenacen acaba sent la tercera pota de l’antic “pa i circ”, que ara seria, condimentat amb l’opi de la desinformació.