Existe una presión muy fuerte sobre los propios hombres para que no amen demasiado, no cuiden demasiado. El ideal de “libertad masculina” tradicionalmente se entiende como independencia, desapego, y muchas veces, desinterés.
Sólo se valida lo que se ajusta al ideal de “libertad masculina”, entendida como desapego, independencia, y muchas veces, desinterés. Se ridiculiza el afecto: el amor o el compromiso te vuelve menos hombre.
Es crucial normalizar que el cuidado, el afecto y el amor no son signos de debilidad, sino de decisión, como parte de un ejercicio para validar la autonomía afectiva de los hombres.
@remolatxa Me parece interesante el texto y bastante locura esa visión en la que decidir pasar tiempo con una persona con la que compartes un vínculo fuerte se vea como ceder. Y más cuando eso sólo es unidireccional a nivel de género.
Me gusta del texto que deje claro la importancia de tener espacio dentro de una pareja, precisamente señalando que tampoco eso debería ser motivo de burla.
Les burles al final són mecanismes de control, de policia de gènere: se suposa que has de voler venir a veure la fórmula 1 i el futbol sempre abans que fer mariconades amb la teva nòvia i que t’has de queixar d’ella.
Fins i tot en adults més aparentment assenyats es veuen rastres en brometes de “és que mana ella” o “és el que vol” com amb una docilitat resignada, en comptes de ser un desig o un compromís assumit des d’un mateix. Amb coses com responsabilitats amb quitxalla, compromisos familiars o això, simplement fer plans amb ella
@remolatxa Totalment. Em sembla, a més, que aquesta dinàmica porta implícit un “contracte” implícit en aquests rols on no es comuniquen quines són les expectatives de cada part de la parella si no que es donen per fet i es dóna per fet que s’ha “de cedir” com a part d’aquest contracte.
No ho sé, a mi fins i tot les activitats que són d’interès per la meva parella m’agrada fer-les (en general) precisament perquè són les que la fan feliç.
@remolatxa Me parece interesante el texto y bastante locura esa visión en la que decidir pasar tiempo con una persona con la que compartes un vínculo fuerte se vea como ceder. Y más cuando eso sólo es unidireccional a nivel de género.
Me gusta del texto que deje claro la importancia de tener espacio dentro de una pareja, precisamente señalando que tampoco eso debería ser motivo de burla.
Les burles al final són mecanismes de control, de policia de gènere: se suposa que has de voler venir a veure la fórmula 1 i el futbol sempre abans que fer mariconades amb la teva nòvia i que t’has de queixar d’ella.
Fins i tot en adults més aparentment assenyats es veuen rastres en brometes de “és que mana ella” o “és el que vol” com amb una docilitat resignada, en comptes de ser un desig o un compromís assumit des d’un mateix. Amb coses com responsabilitats amb quitxalla, compromisos familiars o això, simplement fer plans amb ella
@remolatxa Totalment. Em sembla, a més, que aquesta dinàmica porta implícit un “contracte” implícit en aquests rols on no es comuniquen quines són les expectatives de cada part de la parella si no que es donen per fet i es dóna per fet que s’ha “de cedir” com a part d’aquest contracte.
No ho sé, a mi fins i tot les activitats que són d’interès per la meva parella m’agrada fer-les (en general) precisament perquè són les que la fan feliç.