Amb el minut 45/46 (el que ell diu que és el més important del seu llibre), si que hi estic d’acord ;-)

El minut 27 i 28 és tot suavitat, poca ambició, BAU, i siq ueden molletes, ja les donarem a un negret…

Minut 41 traduït: mentre continuem vivint a costa de la misèria i la mort dels explotats, teoritzem sobre com podria ser, si els capitalistes fossin bones persones i ens fessin cas, que tot plegat tingues arreglo.

Pocs minuts abans: no, per l’amor de déu, insurreccions/revolucions armades / per la força no! Que no porten enlloc (l’exemple del 17, de la Xina, les descolonitzacions armades africanes o de Cuba es veu que no serveixen). Trankis! Pacieeeeeecia. Que no es prou còmode el vostre sofà? Doncs només cal demanar, si un negre es creua en el nostre camí, que tingui paciència i que, per l’amor de déu, no ens demani almoïna que això no serveix per res (bé, por comprar-se més vi si és un borratxo).

En resum, i el meu punt de vista: és molt fàcil tenir paciència veient com se’ns arruga la cara, quan el que no he de fer és viure com se’ns moren els nostres fills de misèria.

A mi lluitar per tenir un metge més al CAP de Cardedeu m’interessa relativament poc comparada amb la lluita perquè els palestins o els guineans es treguin de sobre el domini occidental i puguin prosperar